“La indústria de les armes es sostè perpetuant les guerres”. Entrevista a José Gayá, director de cine documental.

El documental Els fils del tauler (es projectarà a Barcelona el 17 de febrer)fa un recorregut per diferents conflictes armats actuals però també passats, per intentar explorar quines són les causes de les guerres, qui se’n beneficia, quins interessos hi ha darrera…; i també les conseqüències: desplaçaments forçats, saquejos, devastació de territoris -a part dels assassinats i les massacres. La cinta s’erigeix -a través de testimonis de puervivents des de Gernika fins a Síria- en una denúncia de la indústria armamentística i com aquesta se sosté, es perpetua i s’escala cada cop més.

També, va més enllà: a la desigualtat socioeconòmica -fruit i base del sistema capitalista- com a el principal detonant o facilitador per a la violència que produeix les guerres, i que els objectius d’aquesta són per l’explotació dels recursos naturals. 

La productora n’és el Colectivo Miradas, que son un grup de cineastes independents, entre els quals hi ha el director, José Gayá. Es d’un poblet de la Marina Baixa, al sud del País Valencià. Es defineix a ell mateix com un documentalista, activista social, persona que li agrada molt viure la vida i disfrutarla.

Una de les coses que expliques sobre el documental és que parteix del qüestionament sobre com es sostenen les violències estructurals (moltes d’elles no les anomenem guerres) a molts territoris. Què fa possible que es perpetuïn? (extractivisme, desplaçaments forçats…)

Hi ha una frase al documental de la Tica Font que diu que “la pau no és el contrari de la guerra, la pau és el contrari de la violència”. S’ha que posar l’èmfasi en la violència. Per exemple a Catalunya o a l’Estat espanyol, on no hi ha una guerra directa -com a Síria, Líbia o Colòmbia- ni tan sols una guerra de baixa intensitat -com a Chiapas o tots els territoris indígenes d’Amèrica Llatina-, el que sí existeix és desigualtat social, a tota Europa. I això és violència.

Violència també és el patriarcat, amb els feminicidis com a màxima expressió, el racisme, la xenofòbia… hi ha molts tipus de violència. I se les ha d’identificar per poder superar-les.

Què fa que es perpetuin aquests conflictes, com les guerres o les guerres de baixa intensitat?

El nostre documental parla de la producció i venda d’armes. Si tu tens una empresa que fabrica sabates i no les vens, la teva empresa fa fallida. Si tens una fàbrica de míssils, o armes, o drones, robots assassins, fragates, etcètera, a gran escala, i no els vens, la teva empresa fa fallida. I és el lobby més poderós del món, al que no li interessa fer fallida, òbviament. 

Llavors es fan guerres per dues raons fonamentals: una, controlar militarment les regions estratègiques i els recursos dels països que envaeixen (Iraq és el cas més paradigmàtic amb el petroli, per exemple, o Líbia amb els aqüífers), i l’altra el consum d’armes. Proven noves armes, gasten armes, les indústries armamentístiques vénen accions, vénen armes i continua la barbàrie. 

El problema més gran, a part de la guerra que mata persones i provoca refugiats, és que l’extracció-saqueig de recursos naturals és el que provoca la catàstrofe climàtica… Extreure aigua, gas, petroli, etc, per a fabricar productes que es vénen al món, i això està provocant la catàstrofe climàtica. A la COP25 a Madrid ningú parlava de consumisme. Però si el consumisme és el que ha provocat tot el tema! S’ha de replantejar tot a nivell filosòfic també. 

Després hi ha altres països que necessiten armar-se perquè s’amenacen. Sobretot, els EUA que son els que més armes tenen amb molta diferència (controla el 36% mundial de la producció d’armes), amenacen altres països, com Rússia. Llavors Rússia s’arma molt per a dissuadir als americans. Xina el mateix. Índia amb el Pakistan igual. És molt pervers perquè això és provocat: hi ha molts grups de poder que provoquen aquests conflictes per vendre armes. Es terrible. 

¿Cómo dejar de apoyar a la industria de las armas?

Descúbrelo en el libro ‘De la Banca Armada a la Banca Ética. 10 claves para pasarse a las finanzas éticas’. Aquí la clave 1👇 Puedes descargar el libro completo en la web de la campaña #NoBancaArmadahttps://t.co/uxJHN81jUk pic.twitter.com/obWVtBpjxC

— Centre Delàs (@CentreDelas) February 5, 2020

La teva experiència parteix de molts llocs, però sobretot, d’acompanyar les resistències popular a Centre i Sudamèrica -Amèrica Llatina-. Quines són les lluites allà, quines realitats reflecteixen que aquí potser no sentim tan palpables? 

Quanta més opressió, més resistència, més organització, més comunitat. Quan més pateixes, més obligat estàs, per necessitat més que per ideologia, a organitzar-te. Perquè sinó no pots sobreviure. Tant la PAH de Barcelona, o els camperols a Colòmbia o les comunitats negres dels barris d’Estats Units. I d’aquesta resistència, de juntar-se i compartir els dolors comuns, és que es genera la consciència. 

I a partir lluitar per una reivindicació específica com pot ser el cas d’una comunitat a Guatemala contra una hidroelèctrica o contra una carretera que vol passar per les teves terres, amplies les teves lluites i la mirada des de el col·lectiu -perquè ja no estàs sola i ja no tens por-, obres la ment i comences a lluitar per a causes més estructurals també, com la lluita feminista. Així és com esdevens una activista, per a la transformació social. 

O per exemple a Palestina i al Sàhara, estan organitzades perquè no poden sobreviure d’una altra manera, i no hi ha delinqüència, totes estan més agermanades, hi ha molt de suport mutu. Això és comú a les comunitats indígenes i camperoles, o a un barri, una favela, o a la PAH. La paraula amb que ho resumiria és amor. Tens més amor per tu, per les teves companyes de lluita, la teva família i per el món.

En un entorn on estem molt alienades d’aquestes lluites col·lectives, perquè no tenim consciència de les opressions i és difícil que la gent s’organitzi..

Per això dic que les lluites les fan les classes populars, perquè si tu no tens què menjar o amb què pagar-li l’escola als teus fills, o pel metge… Per això marxen als EUA, o s’alcen els zapatistes: només volen menjar, volen dignitat, que els deixin viure 

A més, els mitjans de comunicació a Europa, a Llatinoamèrica, a la resta del món, s’encarreguen de desconnectar aquestes lluites de formes molt sofisticades. Impregnant-nos de que l’individu és el més important, i què significa l’èxit segons si ets home o ets dona. Distreure’t i reconvertir-te en un individu, fer-te creure que vius més o menys bé perquè hi ha llocs on estan pitjor… aquí ve la desconnexió en la que vivim.

Sobre les dades de la Indústria armamentística: qui contribueix a que aquesta segueixi sent una de les principals indústries mundials? Com pot ser que sabent qui hi ha darrera sigui tant difícil demostrar-ho o treure a la llum dades concretes?

Les que en saben més d’això són les del Centre Delàs. El que sí sé del cert és que aquí a l’Estat español, el que feien els governs (tots) era amagar les xifres en pressupostos i partides de diferents ministeris, per a que la societat no vegi que s’han gastat tants diners en armament i en temes de defensa, que no és altra cosa que armes per matar. Va venir la OTAN i els va renyar, perquè no es podia fer un seguiment acurat dels convenis (s’han de gastar el 2% del PIB en armes). 

18.600 milions d’euros és el pressupost de l’anterior 800 milions per a cultura, 2000 milions per educació i 4000 per sanitat. És una quantitat brutal, i és tot una ficció perquè aquí no hi ha guerra ni risc d’invasió ni res. Tot el que es deixen en armes podia invertir-se en una societat més lliure i democràtica…i no en contribuir al terror. 

I paradoxalment , al documental mostreu com us vàreu colar a la Fira d’armament de Madrid, on molts dels comercials estaven disposats a donar-vos les xifres de vendes i compres, etc. És fins i tot còmic, bèstia…

Les persones que entrevistem en el documental són representants de les empreses més poderoses del món, tant nord-americanes com europees. Tornant a la metàfora d’abans, ells estan venent les armes com si foren sabates, els és igual. La seva feina és vendre, i si al cap de tres mesos estan treballant en una altra empresa on enlloc de vendre missils venen una altra cosa, ho faran igual.

El problema és que les armes són per a matar altres persones, que sembla que a vegades se’ns oblida. Per desestabilitzar, per fer por.

Em dona la impressió que per tu és molt important, no sols la realització del documental (que ha durat 2 anys en rodar-se) o la visualització, sino que el procés acaba quan es projecta, i es fa un debat en col·lectiu posterior: com entens el tipus de documentals que fas i feu? Quins debats es generen?

Els documentals que nosaltres fem són per qüestionar el sistema, i quina manera millor de fer-ho que veure el documental conjuntament? Com més cervells junts més podem pensar. Per això ho fem: fem documentals amb temes forts que sensibilitzen, que emocionen, i d’aquí surten sentiments bonics entre humans i fem aquesta reflexió col·lectiva. 

Darrerament hem fet moltíssimes presentacions a instituts de pobles i ciutats a través d’un projecte preciós que es diu Castelló per la pau, i entrem a aules amb desenes d’estudiants, convidant també dues de les protagonistes del documental la Emathla, la refugiada saharaui i la Claudia que és colombiana, per a que expliquin la situació als seus països d’origen. A partir de les violències als territoris, poden identificar les violències al seu context. 

I com respondre a aquestes violències?

Jo crec que és molt important organitzar-nos per aconseguir pressionar el poder. Sols no podem fer quasi res. Hem de trencar les barreres ideològiques que ens enfronten a les que estem al mateix “bàndol”, i fer eix de la nostra lluita dues banderes: els drets humans i la crisis climàtica. Prou enemics tinc jo com per a criticar o posar-me en contra del que estan defensant el mateix, encara que sigui de manera diferent, o en una postura més o menys radical. Jo el que vull són amics! No sé que hem de fer, però el que sí que sé és que cal anar a l’origen del problema, que és el sistema.

Aquest cicle de cinefòrums del documental de Gayá començà al novembre i acaba al gener. S’ha projectat a Sant Feliu, a Terrassa i Manresa, i el 17 de febrer serà a Barcelona. És un projecte conjunt de la Fundació Finances Ètiques amb el centre Delàs, amb la col·laboració de la Generalitat i l’ACCD (Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament).