Hora de rebel·lar-se

21 de febrer de 2019, Greta Thunberg, activista climàtica sueca de 16 anys, parla al Consell Econòmic i Social de la Unió Europea, davant de Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea. Fa un discurs contundent: “els nostres líders polítics han malbaratat dècades a través del negacionisme i la inacció”. En altres paraules, “no han fet els seus deures”.

Ara girem la vista enrere una mica. L’any 1972 es publica el famós The Limits to Growth (Els límits del creixement), un informe del MIT (Massachussets Institute of Technology) a petició del Club de Roma. Un informe que avisava que el creixement econòmic té uns límits marcats pel planeta i que ens hi estàvem acostant perillosament.

Vint anys després , a l’any 1992, se celebra a Rio de Janeiro la Conferència de la ONU sobre Medi Ambient i Desenvolupament. Allà es va aprovar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que va dur a l’aprovació del Protocol de Kioto l’any 1997. L’objectiu principal era reduir les emissions d’efecte hivernacle per aturar l’escalfament global.

Doncs bé, ens trobem gairebé 27 anys desprès i, en aquest temps, no s’ha aconseguit en cap moment reduir aquestes emissions i l’escalfament global s’està accelerant de manera alarmant. Efectivament, els polítics no han fet els seus deures.

Ara mateix, quina és la situació? A l’octubre de 2018 es va publicar el darrer informe de l’IPCC, el Panel Intergovernamental d’Experts del Canvi Climàtic. I què diu el sempre prudent IPCC? Doncs que no hem de superar el grau i mig d’increment de la temperatura sobre l’època pre-industrial perquè  calculen que si arribem a 1’7 graus d’increment assoliríem uns punts de no retorn i s’iniciarien uns dinàmiques que possiblement ja no podríem aturar i que posarien en greu risc la vida de la majoria d’espècies, inclosa la nostra. Estem en el sisè esdeveniment d’extinció massiva, i ara mateix ja estem provocant que cada dia s’extingeixin més o menys 200 espècies.

Al ritme actual d’emissions, l’IPCC calcula que el grau i mig es podria assolir entre 2030 i 2052.  Per evitar-ho, els científics ens diuen que les emissions de diòxid de carboni haurien d’haver disminuït en 2030 aproximadament un 45% respecte a 2010 i assolir el net zero el 2050. I això implica “canvis ràpids, amplis i sense precedents en tots els aspectes de la societat”.

Davant d’aquestes dades, creus que podem continuar les nostres vides com si no passés res? Per veure-ho d’una altra manera, si el teu metge et diu que han descobert que tens una malaltia greu i que s’ha d’actuar ràpid, quina seria la teva reacció?

Hem de deixar de parlar de “desenvolupament sostenible” o fins i tot de “canvi climàtic”. Ara toca debatre de l’emergència climàtica i de com evitar el col·lapse. El sistema ha declarat la guerra a la vida, ignorant de forma deliberada dues dependències innegables: la ecodependència i la interdependència. Per aquest motiu, cada vegada més persones i col·lectius estan reaccionant, s’estan negant a la resignació i s’estan unint en aquesta lluita. Una lluita cabdal, cabdal perquè, com deia una pancarta, si la perdem les perdem totes.

Ara bé, aquesta lluita ens permet treballar per aquest món millor pel qual moltes persones somiem. Un món més just, més solidari, menys consumista i materialista i on es valorin les coses que realment importen. Per experiència pròpia em veig amb cor d’afirmar que és possible viure de forma austera (en el bon sentit de la paraula, i sempre que tinguis coberts uns mínims) i ser més feliç.

Aquest sistema social en el què vivim ens vol entretinguts i no vol que ens aturem a pensar si té sentit el que fem. Precisament per això, sembla una necessitat important el poder-se aturar a reflexionar, el sortir de la comoditat, intentant evitar el narcisisme i l’alienació que ens envolta i ens sedueix constantment, i mirar de trobar-li un sentit a la nostra vida, buscant una que sigui més humana.  

La resposta no es troba al vent, com deia Bob Dylan. La resposta acostuma a trobar-se en l’amor. En l’amor a la natura, als paisatges que formen part de la nostra vida, amor a la resta d’éssers vius i amor sobretot a les persones.

Totes estem al mateix vaixell i encara tenim temps de girar i reduir la velocitat per evitar l’iceberg, sempre que no busquem només sortides individuals. Seguint amb les metàfores cinematogràfiques que poden descriure la nostra crisi civilitzatòria, som al tren que portava als germans Marx a l’Oest i hem de deixar de cremar el tren on anem. Com diu la Greta, necessitem una “completa nova manera de pensar”. I jo afegiria, necessitem molta valentia i coratge i sobretot estar sempre del costat dels més febles, tenint en compte que per tenir èxit necessitarem importants transformacions a nivell econòmic, cultural i polític.

En aquesta línia, un dels moviments socials que ha sorgit en els darrers mesos és Extinction Rebellion (XR). Es tracta d’un moviment internacional de desobediència civil, sorgit al Regne Unit (on va començar la Revolució Industrial), que utilitza l’acció directa no violenta. Ha estat recolzat per persones de la talla de Noam Chomsky, Naomi Klein o Vandana Shiva. I des de fa un parell de mesos ha nascut un grup local del moviment, que hem decidit anomenar Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona.

Hem realitzat la nostra pròpia declaració, adaptada de la britànica, on exposem la gravetat de la situació i assenyalem a les elits econòmiques i polítiques, amb els seus mitjans de desinformació i distracció massius. En la nostra opinió, “l’època actual es pot comparar a la situació prèvia a la Revolució Francesa. En aquell moment, els que tenien el poder i els diners no pagaven impostos, i els que pagaven els impostos no tenien cap poder real”.

Els moviments polítics reaccionaris i autoritaris que ara estan sorgint pretenen afavorir a aquestes elits, crear divisió i agreujar la situació encara més. Quines mesures prenen polítics com Trump o Bolsonaro? reduir impostos als rics, dir que el canvi climàtic no existeix i autoritzar el continuar destruint la natura encara més.

Per altra banda, creiem que aquesta lluita per la vida hauria de servir per unir moltes de les lluites socials actuals, que intenten fer avançar a la societat i que no ens prenguin drets socials, econòmics o polítics que han costat dècades o segles de lluita.

Per totes aquestes raons ens declarem en rebel·lió no violenta contra totes les institucions corruptes i ineptes que amenacen el nostre futur. I exigim:

1. Veritat. Els governs i els mitjans de comunicació han de dir la veritat sobre la gravetat i urgència de la nostra situació.
2. Acció. Exigim polítiques per reduir de forma ràpida i dràstica les emissions d’efecte hivernacle, amb justícia social.
3. Democràcia real. Assemblees ciutadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social necessària.

La meva rebel·lió particular va néixer després de llegir un article de D. Rushkoff, un dels intel·lectuals més influents del moment, on explicava una reunió amb uns 100 banquers d’inversió i com va arribar a la conclusió que aquestes elits es limiten a acceptar el més obscur dels escenaris i a reunir tots els diners i la tecnologia possible per aïllar-se. Poc desprès vaig llegir sobre XR…

En les properes setmanes i mesos es produirà una ebullició de les protestes i accions pel clima: Vaga Global d’estudiants el 15 de març i Rebel·lió Internacional a partir del 15 d’abril, principalment. Quin serà el teu moment de rebel·lió?

Voldria acabar amb una de les meves grans passions, la música:  Muse canta Time is running out, Elvis cantava It’s now or never, Lennon imaginava un món millor i cantava you may say that I’m a dreamer but I’m not the only one i Gloria Gaynor cantava I will survive.

Doncs això, que sobreviurem perquè ens estimem la vida, perquè tenim passions i perquè tenim somnis. Quins són els teus?

Lluita per allò que estimes i com diuen en algunes manis: No nos mires, ¡únete!